jotajota.net

La Rasta, Encamp - Andorra

La Rasta ha marxat, de la mateixa manera que va arribar: sense adonar-me’n. Un divendres de la tardor de 1995 el Periko em va mig enganyar per anar a Balaguer. Em va dir que hi havia un paio que criava Botails sense pedigree, però Botails al cap i a la fi. Durant una setmana em va estar explicant les excel·lències d’aquesta raça ideal per tenir en casa de colònies, ideal per conviure amb nens. I sense adonar-me’n la Rasta va entrar a les nostres vides. Us puc ben assegurar que era una gossa molt especial. Sempre contenta, disposada a fer una llepada guaridora quan et trobaves fotut. Malgrat no veure-hi gaire tenia una capacitat innata per detectar la gent trista. Us podria posar un munt d’exemples, però em quedo amb el dia que durant una vetllada d’unes colònies una adolescent es va posar a plorar al recordar el pare que havia perdut uns mesos enrera. Es va fer un silenci angoixant a l’ermita de Pedra i de sobte la Rasta es va aixecar del racó on jeia i es va acostar a la noia. Li va donar la pota, la va llepar i va jeure al seu costat tota la vesprada. Aquesta sensibilitat i sociabilitat va ser la que li va provocar una depresió de cavall quan es va tancar la casa de colònies. Va passar d’estar envoltada de canalla tot el dia a estar moltes hores sola, i d’això d’estar sola la Rasta no en sabia. Va ser llavors quan vaig haver de pendre la dolorosa decisió de donar-la a algú que li pogués oferir hores d’esbarjo i companyia. El destí va voler que un dia del mes de maig del 2004, tot passejant per Encamp al costat de l’emissora de ràdio on treballava, el Michel la descobrís. Va ser un enamorament a primera vista. I al cap d’uns dies la Rasta va cambiar la Cerdanya per les valls d’Andorra. El Michel i la seva família li han donat una jubilació d’or: excursió diària a la Vall del Madriu, un gran hort on jugar amb els altres gossos del Michel i unes “sobres” de menjar que més d’un voldria tenir cada dia a la seva taula. Cap al final de la seva vida, l’artròsis que feia anys patien els seus ossos, s’entastava a fer-la jeure més del que a ella li agradava. Però sempre va voler, fins al darrer moment, fer companyia i satisfer a tothom que li deia alguna cosa. La Rasta ens ha deixat aquest dissabte a quarts de vuit del vespre. No ha patit gens. Ha tingut un final digne i coherent amb l’amor que ella ens ha donat. Tots aquells que la vau conèixer, aquells que la vau estimar, aquells que li llençàveu pedres al pati de la rectoria perque les trobés sense veure-les, aquells que li donàveu de sota-amagat les restes del pa amb Nocilla, aquells que en definitiva vau compartir alguna estona agradable amb ella, dediqueu uns instant a recordar-la i agrair-li tot el que ens ha donat. Gràcies Rasta per compartir amb mi un tram de la meva vida. Gràcies Periko per portar-me-la i moltes gràcies Michel, per donar-li els millors anys de la seva vida. Bon viatge Rasta!

Domingo, Octubre 4th, 2009, 23:56   |   Blog Personal  |  RSS feed |  Respond  |  Trackback